Cada persona és única, cada procés, de vida, d'adaptació de dol... és únic.
Acompanyar vol dir estar al costat, fer costat, comprendre, no pas viure el procés com qui l'està passant, ni voler fer viure el procés de qui l'està passant com a nosaltres ho hem fet o ho faríem.
Empatitzar no és el mateix que confluir o amb paraules més grolleres, "empastifar-se".
Empatitzar es entendre com està una persona, i pot fer-se perquè tots en una circumstància o altra hem sentit les mateixes emocions i sentiments i per tant "sabem de que parlem".
Confluir (empastifar-se) es posar-se dins l'emoció o el sentiment de l'altre, vivint-la però sense la perspectiva d'entendre'l i acompanyar-lo.
Com a psicòleg que ha d'entendre als altres hi ha una petita a vegades fins i tot imperceptible "barrera" entre una cosa o l'altra, però passar d'una bada a l'altra fa perdre la perspectiva de poder ser capaç d'acompanyar i ajudar, el pas d'una banda a l'altra et frena com a professional.
No és que no es pugui plorar, sentir papallones a l'estomac, enfadar-se... i és important i necessari conèixer-ho ja que ens ajuda a entendre els altres, però cadascú és cadascú dins el seu procés, i si es necessita suport perquè un mateix no pot, que faran dos, el que pateix i el que acompanya, dins la mateixa situació? Doncs perdre's. començant amb aquesta premissa m'agradaria transmetre que viure un dol, és una situació personal, i qui necessita que l'acompanyin, és que no se'n surt, i qui acompanya, ha de ser una ajuda no pas un llast...
El més difícil de fer que he "aprés", és esperar, a vegades acompanyar, passa per estar pendent i a l'aguait del moment oportú, no a"anar per feina" perquè precipitar-se, vol dir no respectar el temps de l'altre, esperar i "callar", entendre que l'altre ha d'expressar el que sent perquè vol i se sent acompanyat, respectar els silencis, comprenent, no jutjant (això és una premissa bàsica en psicologia).
Per més clar que tu ho tinguis, has d'esperar que l'altre vagi fent el camí, i entendre que cada una de les fases que vaig explicar en la primera entrada s'han de fer, i que possiblement la negació, és una de les més difícils de "interceptar", perquè qui pateix el dol, està en una espera potser combativa contra la desesperació de les altres fases, però saber que hi ha algú que t'està entenent i recolzant, és la única manera de voler traspassar la línia i prosperar en el procés.
Aprendre a acompanyar un dol, es passar pel mateix dol, i repensar els teus dols, i per tant és complicat, perquè "normalment" a ningú no li agrada baixar al patiment personal i íntim, però només així es pot empatitzar, perquè s'aprèn a entendre el procés per ajudar-se un mateix i poder ajudar a un altre, aquest altre que ha fet el pas de "deixar-se" acompanyar...
No és una tasca fàcil un dol, però és una manera de prosperar vitalment, fins i tot necessari per entendre que la vida és efímera, i tal com diu en E. Punset... "que hi ha vida abans de la mort"
Per cert gàcies a Caterina, per ensenyar-nos-en.
Fins ara.
rosa maria
