PACIÈNCIA

Quan pugui:

Una mica més

Fins ara

rosa maria

PENSAMENTS

Vaig atabalada, però m'agrada, el problema però es que tinc que fer moltes coses, i el temps és escàs, espero que aviat pugui continuar amb els temes que tinc començats, però mentre tant que millor que una imatge.

Mireu-la, penseu-hi, i sobretot, imagineu a partir d'ella, això és el punt d'ancoratge de la creativitat.

Fins ara

rosa maria

Bellcaire d'Urgell
26 / 30 Abril -2012

Apreciat Jaume…, perdona, estimat Jaume.

T’estic escrivint això amb una certa antelació, m'agrada planificar tu ja ho saps,, i també patir, també ho saps, t’estic escrivint això sense saber com acabarà tot, suposo que bé.

Mig segle, és una fita transcendent (suposo), i no el deixaré passar sense aprofitar l'avinentesa i donar-te les gràcies. Gràcies pels bons moments, i tots els dolents, també que m’han ajudat a apreciar els primers.

Gràcies per acompanyar-me i fer-me companyia, fins i tot quan dorms roncant a la meva vora.

Gràcies per creure en mi, fins i tot fora de les meves limitades possibilitats, i de les empentes que no han acabat en caigudes, i que m’han impulsat més enllà de les possibilitats que jo creia.

Gràcies per haver estat allí en els moments més durs de la meva vida, esperant que els que quedin també m’ajudis a entendre’ls i superar-los.

Gràcies pel submarinisme, la música, el teatre, els sopars, les exposicions, les excursions, i tot el que em descobert junts.

Gràcies per la teva gràcia natural i el teu especial sentit de l'humor…, no hi ha ningú com tu.

I definitivament gràcies per poder compartir un projecte vital de 20 i pico anys, junt amb aquestes dues persones que són la Cel i el Lluc, sense tu i les circumstàncies no hauria estat possible.

T’estimo, ja ho saps prou.

rosa maria

ACOMPANYAR EL PROCÉS DE DOL

Cada persona és única, cada procés, de vida, d'adaptació de dol... és únic.

Acompanyar vol dir estar al costat, fer costat, comprendre, no pas viure el procés com qui l'està passant, ni voler fer viure el procés de qui l'està passant com a nosaltres ho hem fet o ho faríem.

Empatitzar no és el mateix que confluir o amb paraules més grolleres, "empastifar-se".

Empatitzar es entendre com està una persona, i pot fer-se perquè tots en una circumstància o altra hem sentit les mateixes emocions i sentiments i per tant "sabem de que parlem".

Confluir (empastifar-se) es posar-se dins l'emoció o el sentiment de l'altre, vivint-la però sense la perspectiva d'entendre'l i acompanyar-lo.

Com a psicòleg que ha d'entendre als altres hi ha una petita a vegades fins i tot imperceptible "barrera" entre una cosa o l'altra, però passar d'una bada a l'altra fa perdre la perspectiva de poder ser capaç d'acompanyar i ajudar, el pas d'una banda a l'altra et frena com a professional.

No és que no es pugui plorar, sentir papallones a l'estomac, enfadar-se... i és important i necessari conèixer-ho ja que ens ajuda a entendre els altres, però cadascú és cadascú dins el seu procés, i si es necessita suport perquè un mateix no pot, que faran dos, el que pateix i el que acompanya, dins la mateixa situació? Doncs perdre's. començant amb aquesta premissa m'agradaria transmetre que viure un dol, és una situació personal, i qui necessita que l'acompanyin, és que no se'n surt, i qui acompanya, ha de ser una ajuda no pas un llast...

El més difícil de fer que he "aprés", és esperar, a vegades acompanyar, passa per estar pendent i a l'aguait del moment oportú, no a"anar per feina" perquè precipitar-se, vol dir no respectar el temps de l'altre, esperar i "callar", entendre que l'altre ha d'expressar el que sent perquè vol i se sent acompanyat, respectar els silencis, comprenent, no jutjant (això és una premissa bàsica en psicologia).

Per més clar que tu ho tinguis, has d'esperar que l'altre vagi fent el camí, i entendre que cada una de les fases que vaig explicar en la primera entrada s'han de fer, i que possiblement la negació, és una de les més difícils de "interceptar", perquè qui pateix el dol, està en una espera potser combativa contra la desesperació de les altres fases, però saber que hi ha algú que t'està entenent i recolzant, és la única manera de voler traspassar la línia i prosperar en el procés.

Aprendre a acompanyar un dol, es passar pel mateix dol, i repensar els teus dols, i per tant és complicat, perquè "normalment" a ningú no li agrada baixar al patiment personal i íntim, però només així es pot empatitzar, perquè s'aprèn a entendre el procés per ajudar-se un mateix i poder ajudar a un altre, aquest altre que ha fet el pas de "deixar-se" acompanyar...

No és una tasca fàcil un dol, però és una manera de prosperar vitalment, fins i tot necessari per entendre que la vida és efímera, i tal com diu en E. Punset... "que hi ha vida abans de la mort"


Per cert gàcies a Caterina, per ensenyar-nos-en.

Fins ara.
rosa maria

EL DOL

En l'actualitat n'estic fent un curs, i m'està agradant molt, per això en parlaré en més entrades.


El dol és provoca per una pèrdua, que tan pot ser material com immaterial, o les dues alhora...

El dol és el procés que separa el desconsol de la normalització-adaptació. Hi han pèrdues molt més difícils que altres, i tenen a veure amb la irreversibilitat de la situació, i el vincle amb la cosa perduda, no cal dir que perdre a una persona estimada i significativa és el paradigma, però també ho és perdre la feina, un animal de companyia, o el pas dels anys i tot el que comporta.

El dol té unes fases que van ser explicitades per la psiquiatra nord-americana E. Külbler-Ross, que va observar durant anys els processos de dol de persones amb malalties terminals, per dir-ho d'alguna manera amb dols avançats, i finals , són les següents:

Negació: No vol entendre el que ha passat, en aquest moment és dóna en ocasions un símptoma que és la despersonalització, en que un veu la realitat com si fos una "pel•lícula", -No em passa a mi, no pot ser... és com un miratge que fa la consciencia, perquè no pot entendre el que passa i es dóna temps .

Ira: La persona és pregunta el perquè ha passat, i s'enfada contra tot, acostuma a ser cap enfora, es dir, pot haver-hi agressivitat, cap a un mateix o cap als altres, ràbia verbal i plors, en son també manifestacions.

Negociació: Es pacta que es vol acceptar amb un mateix i amb els altres, es preveu la irreversibilitat de la situació.

Depressió: Es percep la realitat en tota la seva irreversibilitat, es fan presents emocions com la pena, la tristesa, s'ha arribat al fons, ara poden passar dues coses, o tirar endavant o quedar-s'hi.

Acceptació: No es pot canviar la realitat que ha provocat el dol, però si que es pot tirar endavant...

En totes les fases hi ha el perill de quedar-se estancat, seria un problema que fos així, ja que l'energia que es necessita tant mental com física es quedaria estancada.
No és fàcil el treball del dol, com ho anomenava Freud, però és una situació que tothom passa i que és vital tirar-la endavant, és lògic estar enfadat, trist, estrany, però amb l'ajuda dels altres i el pas del temps es supera, cada fase té la seva raó, i si un ha passat per "algun" dol s'hi reconeix.

Com a introducció, ja n'hi ha prou, per cert, cal que les coses canviïn per veure'n les diferències, i també per apreciar-les, encara que millor apreciar-les en el dia a dia, sabent que cada moment és únic perquè és efímer...

Fins ara.

rosa maria

PENSAMENTS

Any nou, vida nova…

Avui anirà de frases reflexions pensaments idees, i tot allò que es pot fer amb el cap mentre amb el cos fas una altra cosa.

Us explicaré un secret… m’agrada la neteja, o més ben dit m’agraden les coses netes i endreçades (no pas netejar), em proporcionen seguretat, control , i em passa una cosa molt interessant, que és la següent:
Mentre estic netejant, (feina física-manual) penso..., i elaboro pensaments de qualitat, perquè connecto el meu cos cap a una tasca mecànica, i allibero el meu pensament, clar que a vegades no sé si ho he fet bé...i he de tornar enrere per saber si ja he passat per allí (per exemple treure la pols), però tinc una tasca que em funciona molt bé en aquest sentit, i és netejar el garatge de casa, es dir fregar-lo, i té un avantatge amb el que he comentat de saber si he passat, si està moll, és que ja ho he fet…

Fa dies que per motius personals-laborals, (circumstància que torna a canviar d’equí a poc una altre cop) vaig de bòlid, i no puc dedicar a netejar el garatge de la mateixa manera, (no vol dir que estigui brut eh?), però el cas és que el moment en que en concentrava amb el meu pensament no el tinc igual o no el puc portar a terme de la mateixa manera (netejant) , i per tant tinc la sensació que les idees no flueixen igual que abans, però jo continuo tinint la necessitat de fer-ho, pensar, i busco en el meu entorn més immediat motius, sensacions que m’ho permetin fer, concentrar-me.
Hi ha coses de l’entorn immediat que per obvies, no els hi atorguem la importància que potser tenen, i cal un canvi de perspectiva o de necessitat per tal de veure’l i vet aquí que vaig descobrir o més ben dit redescobrir pensaments d’altres per fer-ne “reciclatge” personal de pensament.
Perquè no sigui dit, començaré primer amb una reflexió meva.

"És en la quotidianitat que ens envolta on hi ha el tot i el res", ( i se m'acaba d'ocórrer !!!) es dir que sinó hagués hagut de parar de fer una cosa que feia normalment no hagués trobat altres maneres de fer, i no hagués obert els ulls a altres maneres de percebre, en definitiva que la necessitats et fa aguditzar els sentits per trobar solucions, en aquest cas necessitar idees, per pensar, per escriure al blog, per entendre coses, per exercitar la ment, o per purament gaudir-ne.

La segona frase pensament d’un pensador per mi anònim que em va regalar la meva filla emmarcada en un portaretrats, que és la següent : “En mig de les dificultats hi han les oportunitats”, sembla una frase adient pels temps que corren, ella va encertar-la en encara-la a mi perquè té a veure amb la meva forma semi-pessimista de verbalitzar les coses, i la meva manera semi-optimista de buscar les solucions, el no quedar-se, paralitzat sinó ser proactiu, el pensament ajuda a fer-ho, analitzant, entenent i planificant per passar a l’acció.

La següent frase és una que el meu fill va dir fa dos anys en una classe d’educació ético-civica de l’institut, i va ser “Jo no sóc el que sóc ara, sinó el que seré”, és una frase profunda per un noi de catorze anys, esperançada i en construcció, tal com és ell es dir admet que tot és canviant, i que és en l’ara i en l’avui que es construeix el demà, tot retroalimentant-se i en constant evolució en el mateix procés.

L’altra té a veure amb un llibre que s’ha publicat dins l’empresa on treballo, i que en certa manera vaig propiciar a que existís, el llibre és titula “Voces de sabiduría”, i forma part d’un projecte en que persones grans (grans de veritat de 70, 80, 90… anys, donaven un consell una màxima un pensament una idea..., aquest és “Ara estic aprenent a ser gran” (està publicada en castellà), també és com l’anterior una frase optimista de canvi de creixement personal, en qualsevol moment i a qualsevol edat si es vol i s’està receptiu s’aprèn i per tant es viu.

I tot això … a treu cap?.

De pensar pensem tots oi?, tal com va dir Descartes”penso dons existeixo”, i a vegades hi ha tant de “pensament” que es converteix en “soroll i hem de parar..., ara bé el pensar com exercici, com necessitat, no ens ha de deixar perdre en el nostre propi i absolut pensament, sinó que hem d’obrir-nos a altres idees, ja que en les rutines en el creure’s a nosaltres com a única manera de saber de comprendre la realitat podem cometre l’error de veure només una part de la mateixa que per més elaborada i fantàstica que ens sembli no és mai el tot.

Quantes vegades ens quedem en la nostra rutina per seguretat i por i no escoltem en el que ens envolta la possible solució, es dir no parem de pensar per fer i elaborar un altre pensament, o fins i tot fer créixer aquella idea que tenim amb noves aportacions, d'altres, o inspirades per altres.
Quantes vegades una frase amb poques paraules explica tot un món, i sempre té diferents lectures segons qui la llegeix i el moment en el que està.

D'això tant simple i tant elaborat va l'entrada d'avui.

Bé us deixo amb un pensament autèntic de la meva filla simple i magnífic "La vida, és cadascú".

Fins ara.

rosa maria