MANIFEST

Durant els meus primers 50 anys he:

https://youtu.be/XU53fN16wc8


-D'agrair:

Als que em van portar a aquest "magnífic", mon; als que em van acompanyar; als que m'han ensenyat;  als que m'han donat la oportunitat d'aprendre (tant el que és bo, com el que no ho és tant ); als que m'han empès endavant; els que quan em van avisar perquè no caigués, els que m'han aixecat; i els que no han tingut por de que volés.

A tots els que m'han fet apreciar la vida i les seves coses meravelloses; els que m'han fet sentir especial; els que m'han posat de peus a terra i m'han ensenyat a mirar endavant.

A tots els que m'han ofert el seu coneixement; a tots els que me l'han deixat practicar.

A tots els que hem rigut; i amb els que hem plorat.

-Perquè:

M'he fet gran, he gaudit i patit, he après, he VISCUT.

-I perquè:

Espero continuar, estant en aquest mon, amb més coneixements, amb més experiència, amb les eines i les estratègies per sortir-me'n i per continuar motivada per sorprendre'm  i amb tota la consciència que enrere només hi ha el que estic sent ara i la llavor del que seré.

Gràcies a la mare, al pare, al meu germà, al Jaume, la Cel i el Lluc.

A la família, les meves amigues, als amics, a les companyes i companys, i a tots i cadascú dels que han fet possible que avui escrivís aquest missatge.

-Amb l'esperança i les ganes:

Que els propers 50 serveixin per

Riure i plorar, aprendre i equivocar-me, començar i acabar...Per entendre i comprendre, per  estar-hi i  acompanyar, per CONTINUAR.

Fins ara

rosa maria 

UN INSTANT FELIÇ

El ser humà és prodigiós, neix creix es desenvolupa, i potser en algun moment determinat pensa que és feliç.

La felicitat és una percepció que parteix d'haver estat feliç, i es mesura en la mateixa infelicitat, de la mateixa manera que per poder percebre el dolç cal conèixer també el salat i l'amarg.

La vida té instants feliços, altres no tant, i per això mateix és interessant i inesperada.

Fa poc vaig tenir el privilegi d'escoltar un concert, en concret les 4 estacions de Vivaldi, en un lloc també especial "la Sainte Chapelle" a Paris, el que més em va impressionar va ser com els intèrprets en concret el primer violí posava i transmetia amb el seu instrument i en la direcció dels altres concertants tantes emocions, tant que la vibració d'unes cordes, de violí, viola, i clavicèmbal, em van fer sentir alegria...

Alegria, felicitat, benestar... "la joie de vivre".

Podia quedar-me només en aquell moment feliç, i segurament ho faré alguna vegada, però vaig pensar en analitzar com és possible que a mi en aquell moment sentis satisfacció de ser allí, penso que va ser per la inesperada situació que em va portar allí, i perquè em vaig deixar envoltar per l'ambient, i aquest em va desarmar.

Em va desarmar de tensions, de problemes, i em va transposar a una altra realitat que conviu dins meu.

És aquest el "quid" de la qüestió, que d'un estat emocional es pot passar a un altre, perquè els dos conviuen en un mateix.

Tenint en compte això, seria possible que les persones conscientment ho poguéssim fer, i practicar, i si... la resposta és que és possible.

El moment descrit és sofisticat, normalment no cal tanta parafrènia, he de dir però que per mi en aquell moment era potser necessari, encara que també he de precisar que va ser fortuït.

Fruit d'aquell moment és el que estic escrivint.

Em va sobtar, que fos tant "aparentment fàcil" el canvi, i encara ara hi estic rumiant, possiblement no tothom li serveix la mateixa formula, però si que se que possiblement tots podem aconseguir un "petit moment" de consciència feliç, que ens recarrega les piles per continuar, i a més ens dóna prou lucidesa per entendre que la felicitat és i ens acompanya dins nosaltres mateixos.

Fer la introspecció del que ens ajuda a sentir-la és la mateixa que el que ens fa sentir la sensació d'infelicitat.

Si som conscients de la possible ambivalència de les emocions, podem entendre que la infelicitat és el contrapunt de la felicitat, que el dolor ho és del benestar... i que cadascú té la seva mesura depenent de com ha viscut i que ha sentit i la consciència de tot plegat  

Fins ara

rosa maria

HOLA

Quant temps oi?

Enfeinats, segur que si.
Jo també
Que dir...
Bé espero poder reempendre una altra vegada i amb il.lusió de nou el projecte.
Fins ara

rosa maria

PERSPECTIVES SOBRE L'ENVELLIMENT

Mai no se'n sap prou de res, i això és el que fa interessant viure, però si que és cert que l'experiència és un grau.

Treballar amb gent gran vol dir treballar amb gent amb experiència, i això ens hauria de fer reflexionar de la importància que aquesta té i fer-la servir.

Treballar per la gent gran també vol dir ser conscient de la visió que es té, d’ells, de la perspectiva de l’envelliment dels altres i fins i tot del propi, i admetre que els estereotips ens marquen aquesta visió.

Estereotips, de fragilitat, dependència i fins i tot decadència o altres de diferents o fins i tot oposats, com experiència, saviesa, equanimitat, ens condicionen la manera de tractar i d’encarar o atendre les seves necessitats.

M'explico:

Hi ha unes necessitats anomenades Activitats Bàsiques de la Vida Diària (ABVD) que són alimentació, higiene, mobilitat, descans i lleure, si presenten algun dèficit, no es pot portar una vida plena, i per tant s’han de supervisar o gestionar a partir d’altres persones, aquesta és la premissa de la que parteix la llei de la dependència, i aquestes són les que en els centres residencials per a la gent gran avaluem d’un bon començament, aquestes necessitats poden variar en el grau i en la causa del seu dèficit.

Si la manera com encarem les necessitats és, per dir-ho d’alguna manera,  amb perspectiva  “negativa”, ho farem d’una manera directa i possiblement pràctica, però falta de la humanitat que representa tenir prou en compte a la persona que és i especialment que ha estat, deixant de banda les seves experiències, els seus gustos, la seva vida, és dir només atenent al que és bàsic i indispensable.

Si és fa de la manera “positiva”, vol dir donar valor a la persona i alhora valoritzar la feina que fem totes les persones que ens dediquem al sector, gerocultores, serveis, tècnics..., i això vol dir,  entendre i atendre les persones, tenir-les en compte en la manera que tu atens les necessitats bàsiques basant-te en la seva experiència, en les seves opinions en la seva vida anterior, i encarant-ho tot a valoritzar la vida del futur...

No he inventat res, tot això té un nom ATENCIÓ CENTRADA EN LA PERSONA.

Aquesta és la filosofia del nostre centre, la residència “Mare Janer”,  de tots els professionals que hi treballen.

Conèixer els nostres avis (usuaris), les seves famílies,  el que ells van ser, el que són el que volen ser, el que pensen, les seves expectatives de futur per a  crear plans d’actuació adaptats a les seves pròpies i autèntiques  necessitats.

Fins ara. Després de tant temps)!!!

rosa maria

PACIÈNCIA

Quan pugui:

Una mica més

Fins ara

rosa maria

PENSAMENTS

Vaig atabalada, però m'agrada, el problema però es que tinc que fer moltes coses, i el temps és escàs, espero que aviat pugui continuar amb els temes que tinc començats, però mentre tant que millor que una imatge.

Mireu-la, penseu-hi, i sobretot, imagineu a partir d'ella, això és el punt d'ancoratge de la creativitat.

Fins ara

rosa maria

Bellcaire d'Urgell
26 / 30 Abril -2012

Apreciat Jaume…, perdona, estimat Jaume.

T’estic escrivint això amb una certa antelació, m'agrada planificar tu ja ho saps,, i també patir, també ho saps, t’estic escrivint això sense saber com acabarà tot, suposo que bé.

Mig segle, és una fita transcendent (suposo), i no el deixaré passar sense aprofitar l'avinentesa i donar-te les gràcies. Gràcies pels bons moments, i tots els dolents, també que m’han ajudat a apreciar els primers.

Gràcies per acompanyar-me i fer-me companyia, fins i tot quan dorms roncant a la meva vora.

Gràcies per creure en mi, fins i tot fora de les meves limitades possibilitats, i de les empentes que no han acabat en caigudes, i que m’han impulsat més enllà de les possibilitats que jo creia.

Gràcies per haver estat allí en els moments més durs de la meva vida, esperant que els que quedin també m’ajudis a entendre’ls i superar-los.

Gràcies pel submarinisme, la música, el teatre, els sopars, les exposicions, les excursions, i tot el que em descobert junts.

Gràcies per la teva gràcia natural i el teu especial sentit de l'humor…, no hi ha ningú com tu.

I definitivament gràcies per poder compartir un projecte vital de 20 i pico anys, junt amb aquestes dues persones que són la Cel i el Lluc, sense tu i les circumstàncies no hauria estat possible.

T’estimo, ja ho saps prou.

rosa maria

ACOMPANYAR EL PROCÉS DE DOL

Cada persona és única, cada procés, de vida, d'adaptació de dol... és únic.

Acompanyar vol dir estar al costat, fer costat, comprendre, no pas viure el procés com qui l'està passant, ni voler fer viure el procés de qui l'està passant com a nosaltres ho hem fet o ho faríem.

Empatitzar no és el mateix que confluir o amb paraules més grolleres, "empastifar-se".

Empatitzar es entendre com està una persona, i pot fer-se perquè tots en una circumstància o altra hem sentit les mateixes emocions i sentiments i per tant "sabem de que parlem".

Confluir (empastifar-se) es posar-se dins l'emoció o el sentiment de l'altre, vivint-la però sense la perspectiva d'entendre'l i acompanyar-lo.

Com a psicòleg que ha d'entendre als altres hi ha una petita a vegades fins i tot imperceptible "barrera" entre una cosa o l'altra, però passar d'una bada a l'altra fa perdre la perspectiva de poder ser capaç d'acompanyar i ajudar, el pas d'una banda a l'altra et frena com a professional.

No és que no es pugui plorar, sentir papallones a l'estomac, enfadar-se... i és important i necessari conèixer-ho ja que ens ajuda a entendre els altres, però cadascú és cadascú dins el seu procés, i si es necessita suport perquè un mateix no pot, que faran dos, el que pateix i el que acompanya, dins la mateixa situació? Doncs perdre's. començant amb aquesta premissa m'agradaria transmetre que viure un dol, és una situació personal, i qui necessita que l'acompanyin, és que no se'n surt, i qui acompanya, ha de ser una ajuda no pas un llast...

El més difícil de fer que he "aprés", és esperar, a vegades acompanyar, passa per estar pendent i a l'aguait del moment oportú, no a"anar per feina" perquè precipitar-se, vol dir no respectar el temps de l'altre, esperar i "callar", entendre que l'altre ha d'expressar el que sent perquè vol i se sent acompanyat, respectar els silencis, comprenent, no jutjant (això és una premissa bàsica en psicologia).

Per més clar que tu ho tinguis, has d'esperar que l'altre vagi fent el camí, i entendre que cada una de les fases que vaig explicar en la primera entrada s'han de fer, i que possiblement la negació, és una de les més difícils de "interceptar", perquè qui pateix el dol, està en una espera potser combativa contra la desesperació de les altres fases, però saber que hi ha algú que t'està entenent i recolzant, és la única manera de voler traspassar la línia i prosperar en el procés.

Aprendre a acompanyar un dol, es passar pel mateix dol, i repensar els teus dols, i per tant és complicat, perquè "normalment" a ningú no li agrada baixar al patiment personal i íntim, però només així es pot empatitzar, perquè s'aprèn a entendre el procés per ajudar-se un mateix i poder ajudar a un altre, aquest altre que ha fet el pas de "deixar-se" acompanyar...

No és una tasca fàcil un dol, però és una manera de prosperar vitalment, fins i tot necessari per entendre que la vida és efímera, i tal com diu en E. Punset... "que hi ha vida abans de la mort"


Per cert gàcies a Caterina, per ensenyar-nos-en.

Fins ara.
rosa maria

EL DOL

En l'actualitat n'estic fent un curs, i m'està agradant molt, per això en parlaré en més entrades.


El dol és provoca per una pèrdua, que tan pot ser material com immaterial, o les dues alhora...

El dol és el procés que separa el desconsol de la normalització-adaptació. Hi han pèrdues molt més difícils que altres, i tenen a veure amb la irreversibilitat de la situació, i el vincle amb la cosa perduda, no cal dir que perdre a una persona estimada i significativa és el paradigma, però també ho és perdre la feina, un animal de companyia, o el pas dels anys i tot el que comporta.

El dol té unes fases que van ser explicitades per la psiquiatra nord-americana E. Külbler-Ross, que va observar durant anys els processos de dol de persones amb malalties terminals, per dir-ho d'alguna manera amb dols avançats, i finals , són les següents:

Negació: No vol entendre el que ha passat, en aquest moment és dóna en ocasions un símptoma que és la despersonalització, en que un veu la realitat com si fos una "pel•lícula", -No em passa a mi, no pot ser... és com un miratge que fa la consciencia, perquè no pot entendre el que passa i es dóna temps .

Ira: La persona és pregunta el perquè ha passat, i s'enfada contra tot, acostuma a ser cap enfora, es dir, pot haver-hi agressivitat, cap a un mateix o cap als altres, ràbia verbal i plors, en son també manifestacions.

Negociació: Es pacta que es vol acceptar amb un mateix i amb els altres, es preveu la irreversibilitat de la situació.

Depressió: Es percep la realitat en tota la seva irreversibilitat, es fan presents emocions com la pena, la tristesa, s'ha arribat al fons, ara poden passar dues coses, o tirar endavant o quedar-s'hi.

Acceptació: No es pot canviar la realitat que ha provocat el dol, però si que es pot tirar endavant...

En totes les fases hi ha el perill de quedar-se estancat, seria un problema que fos així, ja que l'energia que es necessita tant mental com física es quedaria estancada.
No és fàcil el treball del dol, com ho anomenava Freud, però és una situació que tothom passa i que és vital tirar-la endavant, és lògic estar enfadat, trist, estrany, però amb l'ajuda dels altres i el pas del temps es supera, cada fase té la seva raó, i si un ha passat per "algun" dol s'hi reconeix.

Com a introducció, ja n'hi ha prou, per cert, cal que les coses canviïn per veure'n les diferències, i també per apreciar-les, encara que millor apreciar-les en el dia a dia, sabent que cada moment és únic perquè és efímer...

Fins ara.

rosa maria

PENSAMENTS

Any nou, vida nova…

Avui anirà de frases reflexions pensaments idees, i tot allò que es pot fer amb el cap mentre amb el cos fas una altra cosa.

Us explicaré un secret… m’agrada la neteja, o més ben dit m’agraden les coses netes i endreçades (no pas netejar), em proporcionen seguretat, control , i em passa una cosa molt interessant, que és la següent:
Mentre estic netejant, (feina física-manual) penso..., i elaboro pensaments de qualitat, perquè connecto el meu cos cap a una tasca mecànica, i allibero el meu pensament, clar que a vegades no sé si ho he fet bé...i he de tornar enrere per saber si ja he passat per allí (per exemple treure la pols), però tinc una tasca que em funciona molt bé en aquest sentit, i és netejar el garatge de casa, es dir fregar-lo, i té un avantatge amb el que he comentat de saber si he passat, si està moll, és que ja ho he fet…

Fa dies que per motius personals-laborals, (circumstància que torna a canviar d’equí a poc una altre cop) vaig de bòlid, i no puc dedicar a netejar el garatge de la mateixa manera, (no vol dir que estigui brut eh?), però el cas és que el moment en que en concentrava amb el meu pensament no el tinc igual o no el puc portar a terme de la mateixa manera (netejant) , i per tant tinc la sensació que les idees no flueixen igual que abans, però jo continuo tinint la necessitat de fer-ho, pensar, i busco en el meu entorn més immediat motius, sensacions que m’ho permetin fer, concentrar-me.
Hi ha coses de l’entorn immediat que per obvies, no els hi atorguem la importància que potser tenen, i cal un canvi de perspectiva o de necessitat per tal de veure’l i vet aquí que vaig descobrir o més ben dit redescobrir pensaments d’altres per fer-ne “reciclatge” personal de pensament.
Perquè no sigui dit, començaré primer amb una reflexió meva.

"És en la quotidianitat que ens envolta on hi ha el tot i el res", ( i se m'acaba d'ocórrer !!!) es dir que sinó hagués hagut de parar de fer una cosa que feia normalment no hagués trobat altres maneres de fer, i no hagués obert els ulls a altres maneres de percebre, en definitiva que la necessitats et fa aguditzar els sentits per trobar solucions, en aquest cas necessitar idees, per pensar, per escriure al blog, per entendre coses, per exercitar la ment, o per purament gaudir-ne.

La segona frase pensament d’un pensador per mi anònim que em va regalar la meva filla emmarcada en un portaretrats, que és la següent : “En mig de les dificultats hi han les oportunitats”, sembla una frase adient pels temps que corren, ella va encertar-la en encara-la a mi perquè té a veure amb la meva forma semi-pessimista de verbalitzar les coses, i la meva manera semi-optimista de buscar les solucions, el no quedar-se, paralitzat sinó ser proactiu, el pensament ajuda a fer-ho, analitzant, entenent i planificant per passar a l’acció.

La següent frase és una que el meu fill va dir fa dos anys en una classe d’educació ético-civica de l’institut, i va ser “Jo no sóc el que sóc ara, sinó el que seré”, és una frase profunda per un noi de catorze anys, esperançada i en construcció, tal com és ell es dir admet que tot és canviant, i que és en l’ara i en l’avui que es construeix el demà, tot retroalimentant-se i en constant evolució en el mateix procés.

L’altra té a veure amb un llibre que s’ha publicat dins l’empresa on treballo, i que en certa manera vaig propiciar a que existís, el llibre és titula “Voces de sabiduría”, i forma part d’un projecte en que persones grans (grans de veritat de 70, 80, 90… anys, donaven un consell una màxima un pensament una idea..., aquest és “Ara estic aprenent a ser gran” (està publicada en castellà), també és com l’anterior una frase optimista de canvi de creixement personal, en qualsevol moment i a qualsevol edat si es vol i s’està receptiu s’aprèn i per tant es viu.

I tot això … a treu cap?.

De pensar pensem tots oi?, tal com va dir Descartes”penso dons existeixo”, i a vegades hi ha tant de “pensament” que es converteix en “soroll i hem de parar..., ara bé el pensar com exercici, com necessitat, no ens ha de deixar perdre en el nostre propi i absolut pensament, sinó que hem d’obrir-nos a altres idees, ja que en les rutines en el creure’s a nosaltres com a única manera de saber de comprendre la realitat podem cometre l’error de veure només una part de la mateixa que per més elaborada i fantàstica que ens sembli no és mai el tot.

Quantes vegades ens quedem en la nostra rutina per seguretat i por i no escoltem en el que ens envolta la possible solució, es dir no parem de pensar per fer i elaborar un altre pensament, o fins i tot fer créixer aquella idea que tenim amb noves aportacions, d'altres, o inspirades per altres.
Quantes vegades una frase amb poques paraules explica tot un món, i sempre té diferents lectures segons qui la llegeix i el moment en el que està.

D'això tant simple i tant elaborat va l'entrada d'avui.

Bé us deixo amb un pensament autèntic de la meva filla simple i magnífic "La vida, és cadascú".

Fins ara.

rosa maria