BONES FESTES

Si
feu una cosa;
feu-la perquè voleu.
No espereu recompensa,
ni penseu que això recompensarà allò.
Sigueu feliços
amb el que doneu
sense cap perquè ni raó
BON
NADAL.

Aquesta poesia, cal•ligrama, ha estat el meu regal per l'amic invisible del meu company-marit, Jaume, amb que el que comparteixo vint anys i mig de convivència i dos fills meravellosos Cel i Lluc.
Vull compartir-ho amb vosaltres, perquè crec que en la seva senzillesa el missatge és perfecte.
Moltes gràcies.

Fins ara

rosa maria

NOVES PERSPECTIVES

S’atansa el desembre i amb això un any que haurà passat des que vaig fer meu el blog, per tant considero apropiat fer una anàlisi de com han anat les coses, i dic tinc ganes per dues raons:

1- Per veure amb perspectiva com han anat tot.
2- Per preparar-ne de noves (de coses) potser més ben pensades estructurades i potser (espero) aconseguides.

Pel que fa a com han anat les coses, dir que: L’objectiu inicial d’escriure una entrada com a mínim una vegada al mes l’he aconseguit, en alguns moments ha estat complicat, perquè, és un any d’adaptacions laborals importants, i he estat en molts lloc, i fent moltes coses diferents, que han omplert i omplen el meu temps, i alhora em donen experiència en coses que ni tan sols m’havia plantejat (mai).

Personalment, ha tingut un altre caire, i és que fer-se gran vol dir que veus en perspectiva etapes vitals, i per això les pots comparar, i en l’aspecte personal, he notat que l’experiència d’altres èpoques i m’ha ajudat..., es molt.

Parlant del caire formal, estructural, i fins i tot físic de les entrades dir que: Hi ha errors ortogràfics, sintàctics, i fins i tot d’expressió, que (si he de disculpar-me) tenen a veure amb les presses d’acomplir l’objectiu d’una entrada mensual, i a vegades el cansament “físic” amb que m’hi enfrontava, que no vol dir desmotivació, ja que a mi m’agrada escriure i quan em plantejava un tema aquest a vegades creixia mentre l’anava fent, però això no vol dir que de tant en tant la pressa i la meva manera de ser (impacient) no em juguessin en contra, ja que mai vaig deixar “reposar” una entrada d’un dia per un altre un cop la tenia feta, tot i que a vegades la feia a bocins (com aquesta mateixa), la qüestió és que quan considerava –Ja està, l’enviava, i després en rellegint-me veia coses: Expressions, paraules, títols mal posats, que em feien "avergonyir", aquest és doncs un repte que em proposo per aquest any, veure si poleixo la forma per a sentir-me més satisfeta i fer-me també més comprensible.

Fins ara aquest exercici subjectiu, formal i “professional”, sembla haver-se portat en la més gran solitud, si que ho he fet sola, però des del dia que vaig posar un comptador d’entrades, se que hi ha gent que em llegeix, ja ho sabia abans, quan algunes persones conegudes i no tant m’havien dit que ho feien, i jo pregunto:

-Perquè no us feu presents ???.

Des que el blog formava part del treball curricular de la universitat es van quedar “fotografiades” persones que el seguien amb les quals he de descobrir que no hi tinc relació actualment, de la mateixa manera que jo també dec formar part d’aquesta realitat virtual formal en altres blogs, però creieu-me, seria “guay” de saber qui em llegeix, i fins i tot tenir-ne un comentari, o algun intercanvi d’opinió, no és difícil, només cal accedir a seguidors i fer tots els passos que es demanen, actualment que les tecnologies ens posen tant a l'abast la possibilitat d’opinar és tant a l’abast, deixar passar una ocasió com aquesta...

Penso també que afegiré també el meu correu per tal de que si algú vol fer-me arribar alguna cosa més personalment i privada ho pugui fer.

Bé finalment poliré les meves intervencions, amb el repòs corresponent, continuaré tractant temes, els hi posaré etiquetes per tal de poder-los agrupar, i segurament més coses.

Espero, amb molt d'interés que la part de contactar l’engegui algú per perdre’n la por i així poder aconseguir una comunicació, més que no pas el monòleg que fins ara ha estat .

Va, doncs comencem...

Fins ara

rosa maria

LA DEPRESSIÓ

La depressió és la davallada de l'estat anímic, aquesta pot ser més o menys intensa, i endògena o exògena...

Tenim la costum de parlar de la depressió, d'una manera habitual, ja que tots hem estat, estem o estarem, en algun moment de davallada, i això ens pot donar just la mesura de que altres vegades estem en "pujada", com jo dic moltes vegades, la tristesa ens fa adonar de la mesura de l'alegria i a l'inversa també es pot citar...

Tots sabem que estem tristos perquè altres vegades hem estat contents, amb ànims, alegres..., i això forma part de la vida i dels contrastos de la mateixa, ara bé, que passa quan estem en davallada permanent, i no trobem el camí de pujada, doncs que tenim una depressió, i en referència a les paraules de la presentació, aquesta pot ser endògena, quan és de dins i produïda moltes vegades per una descompensació de neurotransmissors, en concret de la dopamina, en aquesta situació, sempre veure'm les coses negres, i el vas buit, i per més voluntat que hi podem, potser no ho canviarem, ja que és una qüestió física de descompensació química, en aquestes manifestacions és necessari utilitzar la química compensatòria, es dir els antidepressius, o fins i tot els ansiolítics, ja que a vegades aquesta depressió ve després d'una fase d'estrès, que pot haver descompensat el sistema nerviós per desgast..., si s'aconsegueix restablir l'equilibri, l'estat d'ànim també es restablirà.

Els símptomes de la depressió, a part de l'estat d'ànim que ja és prou..., són el cansament, d'insomni nocturn, i la somnolència diürna, el dolor físic, amb somatitzacions diverses, mal de cap, de cor, d'ossos, d'estómac, labilitat emocional (plors, per qualsevol cosa)... que impedeixen portar una vida normalitzada.
La teràpia farmacològica és necessària, i la psicoteràpia ajuda a conèixer-se a un mateix, i a pensar-se i repensar-se...

Hi ha un tipus de personalitat, que té per norma un estat baix d'ànim sense arribar a la depressió és el que s'anomena distímia, i són les persones que sempre veuen el vas mig ple..., és necessari tractament farmacològic i psicoteràpia, ja que està incrustat en la personalitat hi han de trobar estratègies pròpies per a controlar-ho i sortir-se'n.

Pel que fa a la depressió exògena, o des de fora, és la que ens ve per la vida mateixa, per circumstàncies i fets vitals, un dol, un conflicte..., i acostuma a tenir a veure amb dues coses, la primera, amb la impossibilitat de trobar un sortida a la situació, ja que es possible o es percebi que s'està en lluita contra un impossible, i la segona el no tenir estratègies d'enfrontament, això darrer si és té rep el nom de resiliència..., però anem a pams.

Que vol dir no poder sortir-se'n, imagineu que esteu en un forat, i esteu alhora a les fosques, i voleu sortir-ne..., primer us passeu una estona lluitant, però se us acaben les forces, ja que per més que ho intenteu no trobeu la sortida i arriba un moment que defalliu, mentre esteu lluitant no teniu depressió, ja que us hi enfronteu, però en aquest cas potser esteu lluitant contra un impossible o no esteu utilitzant l'estratègia que cal..., per tant us deixeu vèncer per la dificultat, per indefensió (impossibilitat de trobar la solució), hi han persones que cauen en depressions perquè han tingut un problema que no poden solucionar i el guarden, però de tant en tant torna (és a l'armari), i quan torna els hi passa sempre el mateix, no troben la solució, i cada vegada és pitjor, és el que s'anomena indefensió apresa.

Un experiment conductista amb rates d'indefensió, és el de posar una rata en una reixeta i donar-li descarregues, com que aquesta no en pot fugir, s'estressarà, lluitarà però no se'n sortirà, no pot fugir-ne, cada vegada que la posaràs a la gàbia, encara que no hi hagi descarregues tindrà el mateix estrés, que acabarà en depressió.

Bé pel que fa a les estratègies i tornant a l'exemple del forat fosc..., imagina que tens llumins, a la butxaca, en el cas anterior es veu que no te'n recordes, en pic els fas servir (estratègia) ja surts del forat, i per tant ja no entres en depressió, el que passa és que a part de tenir els llumins els has de saber encendre, i això és una altra estratègia.

En els casos de depressió exògena la teràpia farmacològica és adequada si s'està patint molt i es pot caure en una depressió endògena (aguda), però sempre es necessita la conscienciació per a trobar les estratègies per sortir-se'n, i això necessita psicoteràpia.

En aquests casos qui troba la solució, o senzillament, qui no s'altera i continua trobant en ell mateix, en l'entorn, en la seva vida la manera de tirar endavant , es dir, trobant en cada problema l'estratègia per a superar-lo, en base moltes vegades a aprenentatges anteriors és el que podríem dir resiliència, aquesta, és important remarcar que apareix i es percep en les persones que pateixen conflictes importants, ja que sinó, no seria necessari que sorgís, i per tant no se'n tindria constància.

La resiliència és un concepte relativament nou que ve d'haver estudiant persones que a pesar d'haver tingut moltes dificultats a la vida se'n han sortit, i tiren endavant i amb una capacitat d'optimisme important, són els que sempre veuen el vas ple... penseu-hi.

Fins ara

rosa maria

UNA MICA MÉS D'ESTRÈS

Que passa quan durant molt temps l'estrès s'apodera del nostre cos, i ens controla, o més ben dit, ens descontrola; perquè la feina ens fa anar de bòlit, perquè estem passant una mala situació... perquè "anem a tope"; doncs que el cos i les glàndules endocrines van a 1000, i això té un preu... el cor, la pressió arterial, el desgast muscular, fatiga, i fins i tot el circuit provoca una descompensació dels neurotransmissors, adrenalina, i noradrenalina, que junt amb l'augment del cortisol (glàndules suprarenals) tenen efectes físics, com taquicàrdies, sensació d'ofec... _I no és broma, diarrees o restrenyiment, ja que al cor i als budells hi ha receptors d'aquests neurotransmissors...

Aquesta sensació és el que molts han sentit i és el que s'anomena ansietat, i és un estat desagradable, en que el cos i la ment, _Si un n'és conscient, van a ritmes diferents, i poden passar coses com, els atacs d'ansietat o pànic, en que davant d'una determinada situació, a vegades no pas estressant del tot, que ens pot recordar a alguna cosa que ens ha produït estrès, un soroll, una olor, una persona...el cos comença a accelerar-se inesperadament, i no es pot parar... el cos ha aprés un camí, i quan "s'apreta l'interruptor", salta la corrent i tot s'accelera.

Però a més passa un altra cosa, potser tant o més pitjor, davant la demanda continuada de recursos físics, mentals i adaptatius, el cos diu prou, i s'atura, i apareix un estat de davallada física i especialment anímica que és la depressió, la part física la podem percebre en augment d'infeccions, contractures, o cansament generalitzat i inexplicable, per no parlar de malalties més serioses com els infarts o el mateix càncer..., _Qui no pensa i diu que moltes vegades el ritme de vida ens acabarà passant factura, i això que en som conscients !.

A nivell físic es pot donar fins i tot una desconnexió vaso-vagal, en que realment es fonen el ploms, i el cos i la ment es desconnecten i fan "reset" , el símptoma és la pèrdua de coneixement, aquesta es pot donar després d'una crisi d'ansietat.
La davallada anímica o depressió, té diferents graduacions, però es com anar a la "boca de l'infern", però no pas a fer barranquisme, sinó a sentir la buidor d'una vida i un cos que ho han donat tot (mai més ben dit...), potser és una manera que te el cos de dir prou, i costa de recuperar-se, _ja en parlarem.

L'ansietat i la depressió acostumen a ser dues cares de la mateixa moneda, i es poden donar simultàniament en la mateixa persona i en cíclicament en el temps...

Acabo que m'estic estressant !!!, espero que vosaltres en llegir-ho no us passi, però si hem voleu fer cas, intenteu respirar a fons i fer-vos vostra aquella màxima.

_No cal preocupar-se per les coses que no tenen solució, i les que en tenen docs ja es solucionaran.

Fins ara

rosa maria

L'ESTRÈS

Per ara deixo les emocions, com heu “notat”... emocionadament.

A l’agost hi ha mandra?, deu de ser el calor…, bé aquest any no pot ser ben bé una escusa, encara que del mig en endavant deunidó.

Jo en canvi és una de les temporades de la meva vida que he viscut més intenses, el fet de treballar no en un sinó en dos llocs, sense comptar la feina “esclava incompresa i inacabable” de mare i mestressa de casa, han fet especialment interessants i algun cop "estressants" els dies .

Hi han dies que estic cansada, i altres que si paro m’agafa estrés, per cert això es normal, té a veure amb el fet que si vas a 1000, el cos i la ment “si pot” et respon a mil, però quan pares a descansar... s’ha creat un circuit addictiu (del propi estrés) que ha de baixar de nivell, ha de "frenar", i li costa, pel que dèiem de la addicció, ja que al cos li agrada o s'acostuma a aquest circuit...i fins i tot el parar-lo et dona símptomes a nivell físic, et pots arribar a trobar més cansat encara del que et sembla que has d'estar , encostipar-te contracturar-te, pel desgast que has acumulat.

Parlaré dons d’això de l'estrès, que de primer no sembla un tema massa nou.
L'estrès es necessari, de fet ens ajuda a estar pendents del que passa al nostre voltant, rebre’n informació analitzar-la i donar-hi sortida en forma de resposta tant pensament com acció, penseu que passa si un dia estem amb un estat d’alerta baix (mig-adormits), pot passar que ensopeguem..., o que fem les coses malament, i l'endemà, en revisar-ho es veuen les errades i pots "veure" el que no havies vist, per tant l'estrès és l’estat d’alerta que és necessari per viure i ens fa estar atents.

Que passa en una situació que ens provoca un estrès puntual, podríem afegir que "fort", doncs que el cos té una resposta fisiològica que es dispara que que moltes vegades ens “salva la vida”.

_ Imaginem que anem per una carretera, per exemple habitual, de tant que ens la coneixem anem fent... i de cop el cotxe de davant frena..., nosaltres frenem i ... els nostres ulls, s’obren més, el nostre cos és més lleuger, i el que és més “físic”, ens recorre un calfred de punta a punta..., aquesta seria la resposta bàsica de l'estrès ve d’un circuit del cervell en que quasi no cal consciència i que s’estalvia pensar passa directament a actuar, l’hormona que fa que tot sigui més ràpid és l'anomenada adrenalina, i és secretada per les glàndules suprarenals, estan damunt els ronyons, són petites, però potents, donen efectes com la contracció de la bufeta la pupil•la i la pell, d’aquí els pèls de punta... una mica com el fred, i té a veure en que la sang es concentra en llocs més bàsics com per exemple cor, que ens ha d’ajudar per si hem “ d’apretar a córrer”...

Aquest mes d'agost he pogut comprovar durant tot un matí el que és l'estrès de supervivència, ja que vaig anar a fer barranquisme, i això vol dir baixar per un riu, passant per la llera, amb la seva aigua, i els salts, les seves pedres..., i no pas un riu qualsevol, el riu Aragón i per l'anomenada "Boca del infierno", em vaig notar el cor, vaig sentir la contracció muscular que provoca l'estrès, vaig estar més pendent dels meu cos i dels meus moviments, que mai havia estat..., i curiosament en acabar estava més relaxada del que un es pot pensar...

La explicació al que acabo d'explicar és el fet que vaig concentrar-me en el meu cos, i les seves sensacions.., "per sobreviure" i vaig deixar de banda totes les preocupacions, problemes, i "mil i una històries" de la feina i de la vida...

La vida és el riu tranquil, a vegades, que passa a ser el riu viu que et posa a prova físicament i psíquica, la qüestió, és com ens hi enfrontem, i que en traiem (com aprenentatge).

A la propera vegada, una mica més de l'estrès...

Fins ara.

rosa maria

Les emocions i la v/bellesa...

No hi ha res que quedi més intacte amb els anys que les emocions, la memòria hi té un paper important, hi ha vegades també una distorsió important ...

tornant al que dèiem i basant-me en la meva experiència (quasi empírica) jo que desenvolupo part de la meva feina amb persones grans i algunes d'elles malaltes d'aquesta terrible malaltia de l'oblit i la despersonalització (demència...), ho he vist, sentit, i comprovat.

Com que ja de ben petits, jo diria que des l'innat, tenim aquesta empremta resolutiva que són les emocions (n'he parlat en entrades anteriors), doncs queda indemne al pas del temps, per la necessitat de la resposta ràpida, i en alguns casos és l'única resposta a l'entorn, ja sabeu que la vellesa fa que alguns sentits es perdin, i en els casos de malaltia (demències) s'obliden les formes socialment recomanables i "políticament correctes" i bàsicament la memòria, la resposta que ens podem esperar és la que provoquem emocionalment nosaltres en apropar-nos a "ells" ...per tant sabent-ho com hem d'apropar-nos a una persona que no li queda quasi res més que això?..., docs nets de tot pensament que no estigui basat en una bona intenció, i la meta es aconseguir que l'altre interpreti justament aquesta bona intenció i deixi envair el seu espai físic-personal, sense cap problema, perquè sent el que l'altre li transmet...no és fàcil, en principi, però es pot fer.

Per a poder fer aquest apropament cal primer el que he comentat una colla de vegades, conèixer-se a un mateix, sentir i fins i tot experimentar, que noto que sento...(físicament i conceptualment(conscientment)) quan estic content, quan estic trist?..., que penso que els altres senten?, com noto i experimento aquest sensació i finalment com ho puc transmetre..., no és pas estrany ni esotèric, és real.

Tal com va dir un dia un ponent d'un congrés, quan veig venir un gos amb la boca serrada, seria temerari si no m'escapo, en canvi si veig algú amb una rialla, amb moviments suaus, relaxat, amb un to de veu cordial..., em quedo a escoltar el que em diu, i fins i tot, puc pensar que em vol bé, oi?... docs quin és el secret de tot plegat? .

Jo vull sentir-me bé, perquè l'altre sàpiga que li vull bé, i poder-me atansar a ell amb total normalitat.

Sabeu?, i segur que ho heu experimentat, els ambients és col•lapsen segons el que senten les persones, aquella expressió de "l'ambient era tant dens que es podia tallar amb un ganivet".

Un altre exemple que recordo, i que contextualitza el que he dit de l'ambient; al llibre l'estranger d'A. Camus ens diu que una tarda xafogosa, amb un ambient insuportable, s'acaba creant una emoció tant intensa i alhora tensa que fa que es produeixi l'assassinat d'un personatge fugaç, que només té sentit per això, perquè el protagonista arribi a posar en matèria les emocions negatives que ens ha transmès durant tot el llibre mentre tant l'atmosfera opressiva ofegadora, dona sentit a la situació...

Doncs res d'això, o més ben dit cal que siguem conscients que nosaltres ens entenguem, copsem l'atmosfera, diferenciem les situacions, per a fer conscient la necessitat de fer una acció, de tenir un pensament, en definitiva de sentir una emoció, que ens traspassa i es converteix en realitat a partir d'accions... segur que si és així no cometrem sempre els mateixos errors amb les mateixes persones ni en els mateixos llocs...

B/V, vellesa i bellesa dues paraules que es pronuncien igual, però que tenen conceptes diferents, per tant ens transmeten emocions diferents..., per tant som nosaltres els que les maneguem oi? memòria, contexts, atmosferes, paraules, conceptes...i no és un joc....

Fins ara.

rosa maria

Una mica més. (amb versió corregida i una mica ampliada)

En l'edat adulta, en els joves..., les emocions continuen sent importants, si que és cert que durant aquest període vital ja ens hem "domesticat" i en teoria som més capaços d'entendre-les i dominar-les, però no sempre es cert.

La majoria de les malalties psicològiques, lleus o greus es poden fonamentar en una mala gestió de les mateixes, la frustració per contenir-les, l'agressió en el desbocament de les mateixes, té veure amb això, no entendre-les, o no poder-ne parlar...

La contenció és en bona mesura agressió cap a un mateix, per contra l'agressió és cap enfora, aquest dins i fora es relaciona amb arquetips típics de gestió emocional o maneres d'enfrontament, ara bé l'extrem de les dues no és adequat, el un donarà peu a la depressió i l'altre a la psicopatia...

De res que sigui teòric no se'n sap prou fins que no s'ha experimentat, en un mateix o en els altres i per tant no és dolent el haver tingut emocions fortes (bé amb mesura), perquè és l'única manera de saber que es sent, però contemplar-les, evocar-les pensar-hi conscientment tenir-les en el que s'anomena la memòria episòdica que forma part de la memòria antiga (retrògrada), la de les "batalletes", és important, ja que vol dir que se'n és conscient.

Els sentiments són les explicacions de les emocions, i quan una persona és capaç de manegar-los, amb explicacions , es com si la consciència hagués arribat a flor de pell, per tant sap de que parla, (mai millor dit), alhora que les pot entendre en els altres (empatia).

L'olfacte és un dels sentits més primitius i més directe que tenim els "animals", i més evocador de sensacions, i per tant d'emocions, el gust va unit al mateix, i només tenim que pensar en el menjar com a eina de contenció emocional, per exemple, en molts casos la xocolata, el cava..., és el gust que evoca sensació de benestar, i per tant es pot experimentar en el control i com en alguns casos s'utilitzen els aliments per "omplir buits existencials", sempre hi ha el poc i el massa,i fer-ne dels aliments l'unic apaivagador de la "buidor", entesa com a tristesa, és un autentic problema... acaba sent una droga, es dir crea dependència.

La música és un dels altres sentits, o el soroll, en l'extrem, cadascú té una sensació davant un tipus d'ells, la qual cosa evidencia que no tots sentim ni experimentem el mateix per tot, però si que tots sabem el que ens agrada i el que no.

Un paisatge, una fotografia, una pintura, ens porten al mateix punt, i es sublim quan la sensibilitat de l'intèrpret de per exemple la pintura de la música... t'arriba al fons de l'anima (et fa sentir una emoció), quan encaixa la clau a la porta de les emocions que tu evoques com a resposta, tots ho hem sentit oi?.

A vegades quan estàs angoixat, i vols que la emoció continguda surti, la música, és una eina immillorable, o bé quan en un dia "genial", només i falta la "banda sonora", i tu la trobes..., aquella llum, aquell moment, les emocions són petits moments especials, bons... dolents, de tota mena, de tots els colors...

El meu consell és que en gaudiu, això os es farà saber-ne més.

Va que ja feu tard !!!

Fins ara.
rosa maria

En continuació amb l'anterior entrada, i tal com vaig dir, anem una mica més enllà de les emocions.

Els infants tenen com a primera interactuacció amb el món, el plor, i és una estratègia ancestral genètica i de supervivència, per commoure els qui en tenen cura i subministrar-los-hi aquesta..., en principi, és una crida d'atenció, indiscriminada, es dir, no és purament de dolor, gana o desplaença, pot ser d'avorriment, nerviosisme, o clarament, per saber que hi ha "algú, quelcom" que els ajudarà en una necessitat que tenen, el cas és que "normalment" als adults ho fan, per aprenentatge el plor ens associa a una emoció de patiment, i per tant empàticament anem a socórrer a qui el té, es per això que la natura ens ha dotat d'una eina reconeguda socialment que té la missió de crida (d'atenció), és podríem dir un timbre d'avís, sabent que l'infant és incapaç d'espavilar-se sol i necessita els altres per a sobreviure.

A partir d'aquí i en l'aparició casual de la primera rialla, que no és més que una ganyota nosaltres, i amb la nostra aprovació i resposta mirall, (de gust i plaer) passem a modular la comunicació del infant com el que representa el somriure socialment una cosa adequada i emocionalment plaent, i li responent a ell amb més atenció...

Del plor al somrís, només hi ha el missatge dels pares mestres, o qui tenen cura del infant en la modulació del mateix i la repetició per tant més o menys sovint depenent del condicionament positiu (en forma de fer cas) que nosaltres anem fent, per això penseu que és el que cal reforçar positivament, el que ens plau a tots o tot el contrari (rialla-plor).
Un cop superat i aprés aquesta primera interacció, les emocions aniran sortint però l'infant (com tots saben), ni les entendrà, ni les dominarà, ni molt menys les sabrà explicar, cal aprofitar els moments en que vagin sortint per posar paraules i sentit (sentiments) a aquestes emocions, d'aquesta manera educarem emocionalment la criatura.

És un exercici que es va fent cada dia, de la mateixa manera que anem posant nom a les coses i la criatura les aprèn, interactuant, comunicant i assimilant, és un exercici conscient en el que no tots hem estat ensinistrats, però els adults partim de la avantatja d'haver sentit i viscut emocions de fa temps, la idea consisteix en fer l'exercici de pensar-les i entendre-les, i un cop feta aquesta conscienciació, se'ns obre la possibilitat d'entendre en els altres aquesta mateixa realitat...

Fins aviat

rosa maria

CONCEPTES BÀSICS SOBRE EMOCIONS...

Es parla d'emocions, fins i tot se'n fan congressos..., que en sabem de tot plegat?.

Les emocions són les respostes més ràpides i internes que fem servir davant de qualsevol situació..., ràpides perquè la majoria formen part d'estratègies d'adaptació, es dir, reaccionem amb por davant d'un espant, ja que no sabem el que ens pot passar, i són internes (viscerals) perquè, no les pensem, es dir no passen per la cognició sinó que van directe a l'actuació.

Les emocions tenen una resposta fisiològica (la majoria), els pèls de punta, o la dilatació de les pupil•les, a les llàgrimes, o la rialla..., i s'interpreten cognitivament rebent el nom de sentiments, es dir quan hi posem paraules allò que sentim, por, fàstic, alegria, desconcert...

Són tant autèntiques, que per elles mateixes costen de definir, i normalment ho fem en referències a estats, situacions...

En definitiva, són respostes bàsiques a estímuls ambientals, aquesta afirmació els hi dona la característica de senzilles, i de fet ho són, ja que tots en tenim experiència des de la més tendra infància, fins i tot abans de ser-ne conscient amb el record, per aquesta causa moltes vegades quan les "deixem anar", no sabem ni perquè ho hem fet, estan tant incrustades en la nostra personalitat o la manera de fer com la necessitat de sobreviure...

Són universals, i dicotòmiques, es dir es situen en pols contraposats, i podria dir que per cada una de pol positiu, hi ha la seva en negatiu, per exemple de l'avorriment a l'interés...

Són bones o dolentes? Tot depèn de la mesura.... imagineu una persona que és presa de emocions fortes, tant bones com dolentes... massa estrés oi?.
Es poden controlar? Si, en la mesura que les fem conscients i les sabem interpretar, un exemple són els actors, ells poden transmetre-les, per tant les saben sentir, i les saben fer sentir...

Per que ens poden servir? Pel mateix que fins ara, per a respondre ràpid, per a interpretar-les en nosaltres, per entendre-les en els altres, i comprendre'ls...

Que passa però quan aquestes emocions ens sobreeixeixen, Doncs que ens podem ofegar, i fins i tot ofegar als altres. Si coneixem que són respostes primàries, que tots compartim, que es contagien, cal que ens parem a pensar si cal (en certs moments i situacions) que provoquin desmesures incontrolables, penso en la gestió dels conflictes, la ira especialment, la tristesa autoalimentada, que creixen en espirals inacabables, i sense sentit.

Conèixer-se un mateix, notar quan emergeix l'emoció per a deixar-la o controlar-la, contenir-les sempre és contraproduent, cal trobar l'ocasió en la cognició, basada aquesta última en la interpretació de l'ambient i especialment en l'aprenentatge personal i social, per tal de poder conèixer-les en els altres per actuar dins d'aquest coneixement en la comprensió d'aquest, dit en altres paraules empatia.

És una eina bàsica de treball amb nens i ancians, i dins la meva experiència és la única manera de ser proper amb els altres i que els altres sàpiguen que ets proper, una de les eines bàsiques per establir l'anomenada aliança terapèutica, encara que... ras i curt, es necessari en qualsevol situació de relació interpersonal, de fet, subliminalment és la eina intuïtiva que condiciona les relacions...

D'aquí a uns dies una mica més.

Fins aviat.

rosa maria

QUÈ ÉS LA PSICOPEDAGOGIA ?

Continuant amb l'entrada anterior, i per explicar-me...

La psicopedagogia, és el complement de la psicologia que pretén entendre i "manipular" el procés d'ensenyament aprenentatge (E-A), és penso jo, el complement ideal per aquells que es volen dedicar a tractar aquest procés, tant dins la problemàtica com dins d'ell mateix, es dir, ensenyar, i aprendre, o ajudar a aprendre.

Personalment m'agrada aprendre, i penso que la vida és un continu aprenentatge, (i és així encara que tòpic), però no tothom gaudeix aprenent, ni aprèn d'igual manera.

Conceptes bàsics:

El primer que es necessita és motivació, i en ocasions, aquesta és la primera dificultat, no trobar el motiu de per a què aprendre quelcom és un handicap corrent, moltes vegades és per no haver estat capaç per part dels qui faciliten l'aprenentatge (mestres, professors, docents...) d'haver animat el "cuquet", altres penso que té a veure amb els pares, i a vegades la mateixa frustració de no sortir-se'n, heu pensat com és de difícil fer alguna cosa que no et surt, i dedicar-hi esforços, temps, i no entendre'n la finalitat...

Curiosament, si el cuquet, està inoculat, el voler aprendre és va retroalimentant. Recordeu aquella època en que els infants, pregunten sense parar per tot a totes hores, i en qualsevol circumstància (fins i tot compromesa), i els grans, els hi contestem, els ho expliquem, i mai no en tenen prou..., és aquesta l'essència de l'aprenentatge, la curiositat basada en l'interaccció amb l'altre, és per això bàsic no deixar passar aquest moment màgic, per a crear aquest "cuquet" que s'anomena motivació.

Un cop s'ha començat un aprenentatge, els altres es succeeixen reestructurant el primer, això es el que s'anomena aprenentatge significatiu, es van integrant les novetats en el que un ja sap, i és la llavor del "aprendre a aprendre" que està tant de "moda", l'aprenentatge es genera en forma d'espiral, a partir del que un sap i del que va integrant i es va fent seu... fins a l'infinit.

Aprenem dels altres, amb els altres, de professors, de companys de la mateixa societat, aquesta societat del coneixement, que mai com ara ens facilita la tasca de créixer en l'aprenentatge.

Autors com Piaget, Wygotsky, Ausubel... estan darrera de la teoria, i tant obvi que sembla...

Bé..., i l'ensenyament, som conscients els qui ensenyem, pares, professors... tots en general, de la tasca que estem fent, i del compromís que representa, crear la motivació, acomodar els aprenentatges nous amb els assolits, i facilitar l'eixamplament dels mateixos...
És tant fàcil d'explicar i tant complicat a vegades d'aconseguir... oi?.

Fins ara.

rosa maria

QUÈ ÉS LA PSICOLOGIA ?

Ara que ja fa un temps que faig de psicòleg/a m'agradaria explicar-vos les meves impresions i sensacions.

En primer lloc, la psicologia no és parapsicologia, se que és una obvietat, però quan un psicòleg mira als ulls, només intenta captar i posar atenció..., no veu res més.

Tots portem un psicòleg dins, és cert..., també portem un amic, un escriptor, un cuiner..., però fins que no ens posem a pensar el perquè de tot plegat i hi aprofundim i evidentment estudiem i practiquem no en som de professionals, i encara..., ja que a més t'ha d'agradar ser-ho, bé, com en qualsevol altra feina... oi?.

Quan algú necessita un psicòleg, necessita que l'escoltin amb empatia, en primer terme, segurament el que ha d'explicar li provoca algun tipus de malestar, i vol interpretar-lo i normalment contenir-lo i canviar... En aquesta frase hi ha l'essència de tot plegat..., un necessita un psicòleg quan sap que alguna cosa no funciona i vol canviar-ho, si no és així, la tasca no es pot portar a terme, el primer que cal és el coneixement d'un mateix, i la predisposició al canvi.

És una feina primordialment empàtica, ningú no pot conèixer un altre "fins que no es es calça les seves sabates", com deia algun filòsof antic..., en coneix els efectes i les circumstàncies del seu malestar, investiga les seves possibilitats, i li ofereix les eines.

No es possible ajudar algú només amb tòpics, ni amb manuals preestablerts amb procediments pautats, aquest ajuden (es cert), però el que compta, es cerar eines possibles abastables i adaptades a cadascú.

S'ha de motivar a la persona que "altres possibilitats" són possibles, i que sigui ella qui comenci el canvi des d'aquesta motivació.
S'han de tenir en compte anades i vingudes, retrocessos, i pauses, és "la por al desconegut"...

S'ha de fer entendre que dins de cadascú hi ha en potència la possibilitat de tot, i que sempre ha estat allí esperant l'oportunitat, que mai és tard, i que el camí és l'autèntic aprenentatge vital.

Definitivament, un psicòleg no és més que una persona que sap, practica i coneix algunes eines que ajuden a veure que dins de cadascú hi són les possibilitats, i que fora està ple d'oportunitats.

Fins aviat.

rosa maria