Les emocions i la v/bellesa...

No hi ha res que quedi més intacte amb els anys que les emocions, la memòria hi té un paper important, hi ha vegades també una distorsió important ...

tornant al que dèiem i basant-me en la meva experiència (quasi empírica) jo que desenvolupo part de la meva feina amb persones grans i algunes d'elles malaltes d'aquesta terrible malaltia de l'oblit i la despersonalització (demència...), ho he vist, sentit, i comprovat.

Com que ja de ben petits, jo diria que des l'innat, tenim aquesta empremta resolutiva que són les emocions (n'he parlat en entrades anteriors), doncs queda indemne al pas del temps, per la necessitat de la resposta ràpida, i en alguns casos és l'única resposta a l'entorn, ja sabeu que la vellesa fa que alguns sentits es perdin, i en els casos de malaltia (demències) s'obliden les formes socialment recomanables i "políticament correctes" i bàsicament la memòria, la resposta que ens podem esperar és la que provoquem emocionalment nosaltres en apropar-nos a "ells" ...per tant sabent-ho com hem d'apropar-nos a una persona que no li queda quasi res més que això?..., docs nets de tot pensament que no estigui basat en una bona intenció, i la meta es aconseguir que l'altre interpreti justament aquesta bona intenció i deixi envair el seu espai físic-personal, sense cap problema, perquè sent el que l'altre li transmet...no és fàcil, en principi, però es pot fer.

Per a poder fer aquest apropament cal primer el que he comentat una colla de vegades, conèixer-se a un mateix, sentir i fins i tot experimentar, que noto que sento...(físicament i conceptualment(conscientment)) quan estic content, quan estic trist?..., que penso que els altres senten?, com noto i experimento aquest sensació i finalment com ho puc transmetre..., no és pas estrany ni esotèric, és real.

Tal com va dir un dia un ponent d'un congrés, quan veig venir un gos amb la boca serrada, seria temerari si no m'escapo, en canvi si veig algú amb una rialla, amb moviments suaus, relaxat, amb un to de veu cordial..., em quedo a escoltar el que em diu, i fins i tot, puc pensar que em vol bé, oi?... docs quin és el secret de tot plegat? .

Jo vull sentir-me bé, perquè l'altre sàpiga que li vull bé, i poder-me atansar a ell amb total normalitat.

Sabeu?, i segur que ho heu experimentat, els ambients és col•lapsen segons el que senten les persones, aquella expressió de "l'ambient era tant dens que es podia tallar amb un ganivet".

Un altre exemple que recordo, i que contextualitza el que he dit de l'ambient; al llibre l'estranger d'A. Camus ens diu que una tarda xafogosa, amb un ambient insuportable, s'acaba creant una emoció tant intensa i alhora tensa que fa que es produeixi l'assassinat d'un personatge fugaç, que només té sentit per això, perquè el protagonista arribi a posar en matèria les emocions negatives que ens ha transmès durant tot el llibre mentre tant l'atmosfera opressiva ofegadora, dona sentit a la situació...

Doncs res d'això, o més ben dit cal que siguem conscients que nosaltres ens entenguem, copsem l'atmosfera, diferenciem les situacions, per a fer conscient la necessitat de fer una acció, de tenir un pensament, en definitiva de sentir una emoció, que ens traspassa i es converteix en realitat a partir d'accions... segur que si és així no cometrem sempre els mateixos errors amb les mateixes persones ni en els mateixos llocs...

B/V, vellesa i bellesa dues paraules que es pronuncien igual, però que tenen conceptes diferents, per tant ens transmeten emocions diferents..., per tant som nosaltres els que les maneguem oi? memòria, contexts, atmosferes, paraules, conceptes...i no és un joc....

Fins ara.

rosa maria