Les emocions i la v/bellesa...

No hi ha res que quedi més intacte amb els anys que les emocions, la memòria hi té un paper important, hi ha vegades també una distorsió important ...

tornant al que dèiem i basant-me en la meva experiència (quasi empírica) jo que desenvolupo part de la meva feina amb persones grans i algunes d'elles malaltes d'aquesta terrible malaltia de l'oblit i la despersonalització (demència...), ho he vist, sentit, i comprovat.

Com que ja de ben petits, jo diria que des l'innat, tenim aquesta empremta resolutiva que són les emocions (n'he parlat en entrades anteriors), doncs queda indemne al pas del temps, per la necessitat de la resposta ràpida, i en alguns casos és l'única resposta a l'entorn, ja sabeu que la vellesa fa que alguns sentits es perdin, i en els casos de malaltia (demències) s'obliden les formes socialment recomanables i "políticament correctes" i bàsicament la memòria, la resposta que ens podem esperar és la que provoquem emocionalment nosaltres en apropar-nos a "ells" ...per tant sabent-ho com hem d'apropar-nos a una persona que no li queda quasi res més que això?..., docs nets de tot pensament que no estigui basat en una bona intenció, i la meta es aconseguir que l'altre interpreti justament aquesta bona intenció i deixi envair el seu espai físic-personal, sense cap problema, perquè sent el que l'altre li transmet...no és fàcil, en principi, però es pot fer.

Per a poder fer aquest apropament cal primer el que he comentat una colla de vegades, conèixer-se a un mateix, sentir i fins i tot experimentar, que noto que sento...(físicament i conceptualment(conscientment)) quan estic content, quan estic trist?..., que penso que els altres senten?, com noto i experimento aquest sensació i finalment com ho puc transmetre..., no és pas estrany ni esotèric, és real.

Tal com va dir un dia un ponent d'un congrés, quan veig venir un gos amb la boca serrada, seria temerari si no m'escapo, en canvi si veig algú amb una rialla, amb moviments suaus, relaxat, amb un to de veu cordial..., em quedo a escoltar el que em diu, i fins i tot, puc pensar que em vol bé, oi?... docs quin és el secret de tot plegat? .

Jo vull sentir-me bé, perquè l'altre sàpiga que li vull bé, i poder-me atansar a ell amb total normalitat.

Sabeu?, i segur que ho heu experimentat, els ambients és col•lapsen segons el que senten les persones, aquella expressió de "l'ambient era tant dens que es podia tallar amb un ganivet".

Un altre exemple que recordo, i que contextualitza el que he dit de l'ambient; al llibre l'estranger d'A. Camus ens diu que una tarda xafogosa, amb un ambient insuportable, s'acaba creant una emoció tant intensa i alhora tensa que fa que es produeixi l'assassinat d'un personatge fugaç, que només té sentit per això, perquè el protagonista arribi a posar en matèria les emocions negatives que ens ha transmès durant tot el llibre mentre tant l'atmosfera opressiva ofegadora, dona sentit a la situació...

Doncs res d'això, o més ben dit cal que siguem conscients que nosaltres ens entenguem, copsem l'atmosfera, diferenciem les situacions, per a fer conscient la necessitat de fer una acció, de tenir un pensament, en definitiva de sentir una emoció, que ens traspassa i es converteix en realitat a partir d'accions... segur que si és així no cometrem sempre els mateixos errors amb les mateixes persones ni en els mateixos llocs...

B/V, vellesa i bellesa dues paraules que es pronuncien igual, però que tenen conceptes diferents, per tant ens transmeten emocions diferents..., per tant som nosaltres els que les maneguem oi? memòria, contexts, atmosferes, paraules, conceptes...i no és un joc....

Fins ara.

rosa maria

Una mica més. (amb versió corregida i una mica ampliada)

En l'edat adulta, en els joves..., les emocions continuen sent importants, si que és cert que durant aquest període vital ja ens hem "domesticat" i en teoria som més capaços d'entendre-les i dominar-les, però no sempre es cert.

La majoria de les malalties psicològiques, lleus o greus es poden fonamentar en una mala gestió de les mateixes, la frustració per contenir-les, l'agressió en el desbocament de les mateixes, té veure amb això, no entendre-les, o no poder-ne parlar...

La contenció és en bona mesura agressió cap a un mateix, per contra l'agressió és cap enfora, aquest dins i fora es relaciona amb arquetips típics de gestió emocional o maneres d'enfrontament, ara bé l'extrem de les dues no és adequat, el un donarà peu a la depressió i l'altre a la psicopatia...

De res que sigui teòric no se'n sap prou fins que no s'ha experimentat, en un mateix o en els altres i per tant no és dolent el haver tingut emocions fortes (bé amb mesura), perquè és l'única manera de saber que es sent, però contemplar-les, evocar-les pensar-hi conscientment tenir-les en el que s'anomena la memòria episòdica que forma part de la memòria antiga (retrògrada), la de les "batalletes", és important, ja que vol dir que se'n és conscient.

Els sentiments són les explicacions de les emocions, i quan una persona és capaç de manegar-los, amb explicacions , es com si la consciència hagués arribat a flor de pell, per tant sap de que parla, (mai millor dit), alhora que les pot entendre en els altres (empatia).

L'olfacte és un dels sentits més primitius i més directe que tenim els "animals", i més evocador de sensacions, i per tant d'emocions, el gust va unit al mateix, i només tenim que pensar en el menjar com a eina de contenció emocional, per exemple, en molts casos la xocolata, el cava..., és el gust que evoca sensació de benestar, i per tant es pot experimentar en el control i com en alguns casos s'utilitzen els aliments per "omplir buits existencials", sempre hi ha el poc i el massa,i fer-ne dels aliments l'unic apaivagador de la "buidor", entesa com a tristesa, és un autentic problema... acaba sent una droga, es dir crea dependència.

La música és un dels altres sentits, o el soroll, en l'extrem, cadascú té una sensació davant un tipus d'ells, la qual cosa evidencia que no tots sentim ni experimentem el mateix per tot, però si que tots sabem el que ens agrada i el que no.

Un paisatge, una fotografia, una pintura, ens porten al mateix punt, i es sublim quan la sensibilitat de l'intèrpret de per exemple la pintura de la música... t'arriba al fons de l'anima (et fa sentir una emoció), quan encaixa la clau a la porta de les emocions que tu evoques com a resposta, tots ho hem sentit oi?.

A vegades quan estàs angoixat, i vols que la emoció continguda surti, la música, és una eina immillorable, o bé quan en un dia "genial", només i falta la "banda sonora", i tu la trobes..., aquella llum, aquell moment, les emocions són petits moments especials, bons... dolents, de tota mena, de tots els colors...

El meu consell és que en gaudiu, això os es farà saber-ne més.

Va que ja feu tard !!!

Fins ara.
rosa maria